2-Antoni Dalmau foto

L’escola de la nostra infantesa ens deixa un rastre per a tota la vida.

L’escola de la nostra infantesa ens deixa un rastre per a tota la vida, però no tan sols per la formació que hi hem rebut o per les coses que hi hem après, sinó també pels amics que ens han acompanyat en aquest trajecte. La complicitat d’aquells anys ja no s’esborra mai més i, encara que la vida ens porti per camins molt diferents, hi ha entre nosaltres un fil secret que mai no es trenca.
Jo només puc dir coses bones dels Escolapis d’Igualada. Hi vaig arribar una mica tard, perquè l’etapa de parvulari la vaig fer al col•legi de la Divina Pastora, on també anaven les meves germanes. I vaig agafar encara un any, el de primer de batxillerat, en una aula més aviat atrotinada, amb un terra de fusta castigat i cruixent i uns pupitres de fusta arrossinats pel nombre incomptable d’alumnes que ens havien precedit. L’any següent, però, ja vam passar a les noves classes que es van habilitar on abans hi havia hagut la cèlebre peça: va ser un canvi espectacular, extraordinari, com si el col•legi entrés en la modernitat, en el solc engrescador d’aquells anys seixanta que van canviar tantes coses a la nostra societat. L’associo, esclar, als noms d’escolapis com el rector Jaume Romans, els germans Albert i Xavier Rosselló, Calassanç Balagué, Rafel Oller, Josep Vidal… una fornada magnífica que va transformar el col•legi de dalt a baix i, darrere d’ells, esclar, les nostres pròpies vides.
Parlar del P. Vidal no vol dir tan sols haver pogut assimilar un accent francès envejable, sinó recordar els venturosos anys dels Pueri Cantores, continuadors de l’escolania de la Mare de Déu de la Pietat. Allà vam aprendre a cantar, a estimar la nostra pàtria, a viure en la lògica de l’escoltisme, a conèixer la “nova cançó”… Vam fer, entre molts altres coses, el viatge inoblidable a Roma, on em va tocar de lliurar al papa un exemplar de la història del Sant Crist d’Igualada que acabava de publicar Romuald M. Díaz, monjo de Montserrat. Tot plegat va constituir una experiència formidable, radical en la nostra formació, just en el moment crucial de l’adolescència.
Quan va arribar l’hora del batxillerat superior, només dos alumnes vam optar per la branca de les lletres. Així és que, per poder-nos ensenyar el llatí i el grec que s’exigia, l’escola religiosa d’Igualada va mobilitzar per a aquells dos futurs advocats tots els seus efectius: tan sols en dos anys, vam rebre classes d’un escolapi, d’un frare caputxí, d’un marista i d’una monja de les Escolàpies… El Preu, l’últim curs, ja vam fer-lo lluny de la plaça Castells, a cal Rovira del carrer Nou, com una prova ostensible que ja ens havíem fet grans, que el col•legi estimat de la infantesa ja començava a quedar enrere…

Antoni Dalmau